Tot esperant Vilches

Nova York, la ciutat dels gratacels, se’t menja, t’absorveix de tal manera que t’impedeix de funcionar de manera normal. Són tants els estímuls i les coses a fer que un no sap per on començar. Porto un parell de mesos vivint al campus de la Universitat i encara no m’he fet a la idea que visc a la ciutat amb més vida del món… No he visitat Central Park, ni les Twin Towers, ni Brooklyn o Wall Street. Fa una setmana que estic tancat al laboratori, dia i nit, dormint en una de les petites sales habilitades per alumnes com jo. El professor McEnroe m’ha encarregat de fer una feina bastant feixuga i avorrida. He de treure tots els microxips d’unes grans plaques que no tinc ni fotimera idea d’on vénen i que després he de classificar per tamany, color i intensitat de senyal. Coses d’enginyers…



Fa una setmana vaig escriure-li una carta a en Vilches. Ja fa massa temps que no ens veiem i el campus de la Universitat, tot i que està ple de noies amb uns pits preciosos i amb unes ganes de follar que ni jo mateix m’en sé a venir, és un pel avorrit, sobretot perquè no hi ha ningú amb qui compartir aventures, secrets o maquineta d’afaitar. És un món massa competitu el dels enginyers, tothom està recelós d’ensenyar els seus projectes, les seves teories i idees i és molt difícil d’establir una amistat real amb algú. De tant en tant em fumo uns porrillos amb en Freddy Suárez, un estudiant mexicà que està a la Universitat de Nova York d’intercanvi, preparant un projecte prou interessant sobre esferes i camps magnètics. Però ell no parla massa bé l’anglès i és difícil de comunicar-se més enllà d’uns simples “No mames way” o “Como estás amigo?”. Tot i així sembla un bon nano i se’l veu prou eixerit i amb un futur prometedor. Té unes idees collonudes. Jo per fer-li broma i tocar-li una mica els collons, li dic “el Gringo”.



Però trobo a faltar el meu amic. Avui estic arreglant uns televisors en color que han deixat de donar imatge. Els hi canvio els xips per tal de comprovar si l’error és definitiu i hem de tirar aquests aparells tan nous o es poden arreglar d’alguna manera. I si ho aconsegueixo, el professor McEnroe m’ha promès que em podré quedar amb un aparell de televisió en color. La meva primera tele en color! I entre xips, tornavisos, cables i mandangues penso en el meu amic, en Vilches, en si haurà llegit la meva carta, en la que el convidava a venir cap a Nova York, i espero que s’hi hagi animat i que hagi agafat el tren per venir fins aquí. Quan arribi em moro de ganes de veure junts, si aconsegueixo classificar tots aquests xips, amb el meu nou aparell de televisió en color, el programa de l’Ed Sullivan que tant ens agrada als dos.

La setmana que ve al programa de l’Ed Sullivan hi actuarà en Johnny Cash, i seria genial poder-lo veure amb en Vilches, en color, tot fumant un porro d’herba californiana.

Gallén l’enginyer.

Nova York, 23 de Juny de 1972.

Camí de Nova York

Connecticut està relativament a prop de Nova York. De fet molts new yorkers venen a passar les seves vacances d’estiu a les nostres llargues platges de sorra fina i bruta. Després de l’accident de moto i la meva estada a l’hospital vaig decidir tornar a la granja dels meus pares per tal de treballar i també per recuperar la unitat familiar que havia perdut en aquell estiu esbojarrat de l’amor i de la pau.



Fa unes setmanes vaig rebre una carta del meu amic Gallén on m’explicava que havia entrat a estudiar a la Universitat científica de Nova York i que estava molt involucrat en un projecte secret d’investigació aeroespacial. Vaig sentir una certa enveja cap al meu amic mentre llegia aquestes paraules. En la carta es podia notar que en Gallén estava disfrutant de debò, que d’alguna manera havia aconseguit trobar el seu lloc en el món. Parlava de l’enginyeria, de mecànica quàntica i mil-i-una històries que jo no acabava d’entendre del tot. Però el més important és que se’l notava canviat, eufòric, realitzat. En canvi jo m’estava morint de fàstic entre camps de blat i marcant una darrera l’altra totes les vaques del ranxo de l’oncle McNulty. I d’alguna manera estava gelós d’en Gallén.



Però en aquella carta, unes línies més endavant, també m’explicava que tot i així, tot i sentir-se per primera vegada realitzat i dins d’un projecte que l’il•lusionava de debò, no havia aconseguit trobar en tot el campus de la Universitat de Nova York un amic com jo, una persona amb qui poder parlar de bona música o de les noies i els seus pits, un amic amb qui poder compartir-ho tot. Vaig notar per les seves paraules que en Gallén em trobava a faltar. I haig de reconèixer que encara que no m’hi hagués parat a pensar-ho mai, jo també. En l’últim paràgraf Gallén em convidava a que el visités a la Universitat. El seu company d’habitació, un tal Tommy Higgis, marxava un parell de setmanes a visitar els seus pares a Chicago i deixava el seu llit lliure, d’aquesta manera jo em podia instal•lar tranquilament durant quinze dies amb ell, com quan érem més petits i anava a dormir a casa seva. No vaig dubtar-ho ni un segon. Vaig fer la maleta ràpidament i vaig agafar el primer tren que sortia cap a Nova York. N’estava fins als collons d’estar-me a Connecticut munyint vaques i omplint-me de fems dia sí, dia també. Necessitava marxar d’allà, fotre el camp ben lluny. Tenia ganes de començar una nova aventura, una nova vida. I de sobte vaig veure passar un cometa.

Vilches, el rodamón.

17 de Juny de 1972.

Una llumeta blanca, un forat negre.

Una llumeta blanca. Una llumeta blanca brillant enmig d’un immens passadís, fosc com la nit, etern com un dia d'estiu, que va acompanyada d’una remor constant de veus conegudes i d'altres que no ho són tant. Una llumeta blanca que, quan de sobte, em desperto es va fent cada cop més i més intensa i que a mesura que avança el pas del temps es va fent més i més gran fins que m'inunda la còrnia i m'encega durant tres minuts exactes. Sóc al cel? M’he mort? No. La llum de la llanterna del doctor que m’apunta directament als ulls i les cuixes d’una infermera rossa em confirmen el contrari. Estic viu, hospitalitzat al pitjor centre mèdic de tot el comtat de Nova Jersey i em fan mal tots els ossos. I el pitjor de tot és que no recordo res.

Ràpidament miro a esquerra i dreta buscant el meu amic de l’ànima. En Gallén és allà, amb un llibre a la mà. Fa cara de preocupat. Deixa el llibre en una banda i em pregunta com em trobo. No tinc forces per parlar. No em surt ni una paraula, ni un so. Intento amb una mirada còmplice explicar-li en format resumit que em trobo bé i que estic tranquil sabent que ell és al meu costat i que també es troba bé. Espero que m’hagi entès. Gallén aleshores m'explica què ha passat.



Intentàvem sortir de Woodstock. L’experiència havia sigut tan bestial que ens costava molt desfer-nos d'aquelles sensacions. Mai en les nostres vides ens havíem sentit d’aquella manera. Vius! Érem vius! Teníem la sensació que el món ens estava esperant, que hi havia alguna cosa millor més enllà i que aquells tres dies de pau i amor significarien un punt d’inflexió dins de la vida de tota la població mundial. Per fi creiem en alguna cosa. Creiem en nosaltres mateixos i en la nostra llibertat. Tot i que el festival s'havia acabat, nosaltres teníem la sensació que la cosa no havia fet més que començar.

Inundats d’aquest esperit vam agafar la Norton 750 disposats a creuar els Estats Units per carretera amb la ment oberta, sense casc, disposats a rebre qualsevol cosa que ens vingués, qualsevol cosa que se’ns plantés al davant, sense por, sense odi, només amb amor. I ens vam topar de cara amb un preciós Chevy Nova del 69 que circulava en contra direcció per la carretera 63. El cop va ser brutal. En Gallén va sortir disparat i jo vaig xocar contra un arbre. No recordo res més. Des d’aquell moment fins avui, tot ha sigut en negre. Com un forat.



Gallén m'explica que he estat 6 mesos en coma. Jo li pregunto: “I què coi has fet durant tots aquests mesos?”. Gallén respon: “Res, no gran cosa.”

Més tard, quan ell no hi és, la seva mare m'explica que en Gallén s’ha passat els sis mesos que porto a l'hospital al meu costat dia sí, dia també. Es veu que ha estat tots els dies fent-me companyia i llegint-me novel.les policíaques, relats eròtics i picantillos i petites curiositats del món científic que ha anat descobrint en certes revistes especialitzades. I el molt burro encara no m'ho ha volgut dir tot això, s'ho calla. És massa tímid. A vegades no l’entenc, però suposo que ell tampoc a mi. Per això és el meu amic.

Vilches, l’ex motorista.

3 de Febrer de 1970.

PEOPLE'S PARK ROCK & RIOT.

Berkeley, 15th May, 1969.

Estava molt content aquells dies. El meu amic de l'ànima m'havia vingut a visitar a Berkeley, i fins i tot em semblava que s'hi volia quedar a viure ja que no parava de dir "Gallén, m'encanta Califòrnia. L'aire del Pacífic és diferent, tio". Des de la nit del concert al bar de l'Eddie no havíem parat per casa meva. Vam lligar amb unes titis, en Vilches en aquest tema és un crack, i vam passar tota la nit en un squatter ballant, cantant cançons i fent l'amor sense parar. Quan es va fer de dia, en Donald, un paio especial de l'Universitat que sempre anava fent discursos, ens despertà a en Vilches i a mi (que encara estavem follant i ben col·locats d'àcid) tot alterat i cridant "Ei tios, el pallasso del Ronald Reagan ha enviat la policia militar al People's Park. Hi ha tot de gent cridant i sembla que la cosa es complica. Diuen que han sentit trets. Què fem?". No ens va caldre ni una paraula. Només amb una mirada vam entendre que si aquell 15 de Maig de 1969 havia de passar alguna cosa a Berkeley, nosaltres ho havíem de viure. I dit i fet, ens vam vestir a corre cuita i vam marxar corrents cap al Park. Va ser una tarda inoblidable.



He viscut 19 anys, 166.440 hores en llibertat, i només 6 dins una comissaria del Departament de Policia de la ciutat de Berkeley. La pitjor experiència de la meva vida.



Berkeley és una ciutat Universitària, jove, amb noies guapes, surfistes, gent que toca música al carrer... Sempre s'hi ha respirat un aire diferent. I el People's Park era com el nostre emblema, l'insignia de tota aquella joventut. I no podia ser que ens el volguéssin treure. I per això ens vam presentar aquell 15 de Maig davant de tots aquells policies amb l'intenció de recuperar el parc.

No teníem cap por. Vilches i jo ens vam situar a la primera línia de combat, desafiants, airats, amb la cara ben alta, ballant, somrient, lliures... La policia ens mirava amb cara de ràbia, nosaltres amb total indiferència seguíem a la nostra. Fins que de sobte van començar a llençar gas lacrimògen a tots els presents i a disparar trets a la gent que hi havia als terrats. També hi havia nens i gent gran. En deu segons tot aquella felicitat es va convertir en un infern de fum i foc. Tothom corria a totes direccions.

En Vilches va caure de seguida. Un policia li va clavar un cop al cap amb la culata del seu fusell i va perdre el coneixement. Jo no sabia que fer. Les cames em tremolaven, estava absolutament desconcertat. Sense saber ni com ni perquè vaig córrer directament cap al policia amb el puny alçat i amb tota la meva força li vaig clavar un fort cop en tot el casc. Seguidament, el policia em va clavar un bon cop de puny a la cara, destrossant-me les ulleres i vaig caure al terra estabornit. L'últim que recordo és en Vilches inconscient al meu costat.



Ens van deixar lliures sense càrrecs perquè el Sheriff és amic del meu pare i tenen negocis conjunts, o es deuen algun favor o algo, no ho sé... Mai havíem passat tanta por. Però tampoc mai ens ho havíem passat tant bé junts. Ens sentíem com estrelles del rock.

Però el pitjor estava per arribar: havia de tornar a casa amb el Vilches, explicar que es quedava a dormir fins vés a saber quan, que havia perdut les ulleres, que ens havien detingut, i que me'n volia anar cap a woodstock d'aquí a un parell de setmanes.

En el fons m'era igual. El meu millor amic i jo estàvem junts i teníem el convenciment que no hi havia res a perdre. I això era collonut.

Gallén, l'enginyer.

Vilches i Gallén: Farra a Hartford!

CRÒNICA DE L'ÚLTIMA FARRA A HARTFORD

19 de Març de 1969

Tot estava preparat. Havia de ser una gran nit. En Gallén venia de California amb autobus. A l'universitat havia aconseguit fer una mescla, a partir d'unes fòrmules que jo li havia enviat, per tal d'aconseguir una sol·lució líquida d'àcid lisèrgic que volíem prendre abans d'entrar al concert de la banda de la meva cosina, The Staggs.

Mai vam arribar a entrar al concert.



La dòsi va resultar massa forta. En Gallén no va voler escatimar, i aquell cocktail va resultar mortal pels nostres cossos. Vaig despertar-me amb un mal de cap terrible, en el llit d'una habitació que em resultava familiar. Vaig mirar a la dreta i vaig veure la meva cosina. Vaig aixecar la mirada i en Gallén era a l'altra banda del matalàs, rascant-se els ulls i posant-se les ulleres. Durant uns segons ens vam mirar sense dir res. Els cabells de la meva cosina brillaven amb la llum de l'alba mentre roncava. Vaig posar-me els pantalons, vaig cordar-me les botes i sense dir-nos res Gallén i jo vam abandonar sigilosament la casa del meu oncle. En aquell precís instant tots dos vam comprendre que era el moment d'abandonar Hartford per sempre més. Vaig engegar la moto i vam fotre el camp.

Vilches, el motorista.

Willkommen, bienvenue, welcome! Meine Damen und Herren, Mesdames et Messieurs, Ladies and Gentlemen!

Vilches, motorista, i Gallén, estudiant d'enginyeria aeroespacial, són dos amics amb un somni: llançar l'últim astronauta a l'espai exterior. Aquest és el blog de la seva història. Des d'aquí podreu seguir pas a pas l'evolució de la missió i de la construcció del seu coet. Cordeu-vos el cinturó, que el viatge comença. 3,2,1 ...



Aquí veiem a Vilches i Gallén davant la porta del seu primer taller, el número 63 de Glansbury Lanes, New Scotland, en l'època en què construien per primera vegada el prototip original del coet que porten elaborant tota la seva vida, una aeronau que els portaria a viure una aventura total. Eren anys de joventut, universitat, festes estudiantils amb "ponche" i LSD, passions incontrolades, i somnis irrealitzables. Pels carrers de la ciutat encara es respirava l'ambient d'aquell famós "summer of love" i ells, que hi havien participat en primera persona, es mantenien fidels a aquell esperit.



Des de ben petits, Vilches i Gallén passen hores i hores mirant el cel, traçant rutes impossibles, imaginant viatges a la velocitat de la llum, a través de l'hiperespai, o lluitant contra forats negres i altres inconvenients de l'Univers. Ara, durant els últims anys, també maten les hores fumant herba, bevent cervesa, rascant la guitarra o, simplement, parlant sobre les seves nòvies i els seus preciosos pits. I encara que a vegades puguin semblar distrets, despistats i desordenats, aquesta parella té un objectiu molt clar fixat entre cella i cella: fer viatjar a l'últim astronauta a l'espai. O el que és el mateix, fer-li passar el seu "Últim dia a la terra".